Fa quinze dies 6.000 persones, la majoria d’elles amb discapacitat i especials dificultats, vam sortir al carrer per denunciar la situació de les oportunitats laborals i serveis assistencials d’aquest col·lectiu. La resposta ha estat silenci. Encara no ens hem reunit amb ningú ni tenim cap proposta de solucions. Aquest és el país que volem?
Estem demanant solucions concretes que sí es donen en altres comunitats autònomes, però aquí no se’n vol sentir ni parlar. A Navarra, Castellà i Lleó o Aragó el finançament dels llocs de treball als Centres Especials de Treball (CET) arriba al 75% de l’SMI (Salari Mínim Interprofessional), que és el que reclamem per Catalunya. Catalunya ha estat la comunitat pionera i un model d’èxit en la generació de llocs de treball a CETs i on més impacte està tenint l’increment de l’SMI, calen solucions que sí existeixen.
En relació al segon gran problema de finançament, la congelació de les tarifes i mòduls dels serveis assistencials, també hi ha comunitats com la mateixa Múrcia, Galícia o Balears on els governs autonòmics estan acordant increments de les tarifes dels serveis assistencials a raó d’un 10-20% repartits en plans de recuperació de 3 o 4 anys.
A més, i perquè el lector tingui una dimensió del problema, la necessitat de finançament addicional dels llocs de treball per persones amb discapacitat amb especials dificultats és de 17,5 milions d’euros, quan acabem de veure com es demana un crèdit de 800 milions pel merescut increment salarial dels funcionaris de Catalunya. Després de 10 anys d’ajustos tots els salaris haurien d’estar creixent. Un matís, els 17,5 milions són suficients si a banda es compleixen alguns dels compromisos que ens han anunciat: 7,5 milions de la Generalitat per les persones amb especials dificultats i el 5% addicional sobre l’SMI que aportaria l’estat.
Recapitulem un moment sobre per què diem que l’atenció i suport a les persones amb discapacitat i especials dificultats està en una greu situació. D’una banda, l’actual model d’inserció laboral per a persones amb discapacitat i especials dificultats està en greu risc. Estem parlant d’un model d’èxit a Catalunya, vigent durant dècades, que ha apostat per la inserció laboral com a eina d’inserció social i garantint al màxim les oportunitats laborals per a aquestes persones (es constata amb el fet que Catalunya representa el 16% de la població general de l’estat i acumula el 27% de persones amb discapacitat i especials dificultats treballant a CET). L’èxit d’aquest model no hauria estat possible sense la col·laboració de les entitats del tercer sector, de les administracions públiques i de la societat en general és un dels territoris europeus amb major teixit associatiu); avui dia l’èxit de l’esforç col·lectiu pot esvair-se per complet.
Actualment prop de 10.000 persones amb discapacitat i especials dificultats que treballen a CETs catalans podrien quedar-se sense feina. S’han patit fortes retallades durant els anys de crisi econòmica que han posicionat aquests centres en situació de fragilitat financera, el model de finançament d’aquests centres requereix una revisió a fons i, mentrestant, els increments de salari mínim dels darrers 10 anys han augmentat l’exigència de productivitat a unes persones que de partida necessiten suports per estar en igualtat d’oportunitats amb la resta de persones treballadores. La situació és greu. A curt termini, i a partir de les dades recopilades de les entitats, estimem que 1.589 llocs de treball estan en risc de desaparèixer entre 2019 i 2020. A llarg termini la major part dels 10.000 llocs de treball estarien en risc per la manca de CETs que prioritzin la seva ocupació.
D’altra banda, i afegit a la problemàtica de l’entorn laboral, el finançament de tots els serveis d’atenció està congelat des de fa 10 anys, inclús amb retallades del finançament durant la crisi que no s’han recuperat. Aquesta situació també és insostenible, entre moltes altres coses perquè després de 10 anys és imprescindible poder fer inversions i increments salarials dels professionals d’atenció, que fa 10 anys que estan amb salaris congelats quan el cost de la vida s’ha encarit aproximadament un 17%.
Es tracta de dos problemes que no només té Catalunya, són problemes que en major o menor mesura també es donen a altres territoris d’Espanya, però en molts llocs han trobat les solucions pertinents.
Quines respostes tenim a Catalunya? Pel que fa al finançament dels CETs, el 59% dels recursos provenen del govern de l’estat i un 41% provenen de la Generalitat; cadascú se’n renta les mans i diuen que la solució ha de venir de l’altra banda. La discapacitat no és moneda de canvi, els polítics han de fer política i les persones volem solucions, no excuses. Entenem que la política és trobar solucions, escoltant als ciutadans i amb un estil de govern proper.
La qüestió del finançament de les tarifes i mòduls dels serveis assistencials és una competència de la Generalitat de Catalunya. A més, és una problemàtica de tot el Tercer Sector que també es reclama des de La Confederació (vegeu roda de premsa del 8/03/2019). Fins el dia d’avui no hi ha cap compromís. A finals del 2018 se’ns va anunciar un petit increment d’entre 1,2% i el 2% per alguns serveis, però més enllà de ser del tot insuficient també és una promesa que no s’ha complit. Entenem que la política és trobar les solucions adients, proposar-les i complir-les.
Arribats aquí fem una pregunta clara: quin país volem? Si tots tenim la mateixa resposta, calen mesures urgents i compromisos valents per part de tots. Per la nostra part, ja estem treballant sobre el model de futur que ha de garantir l’exercici dels drets que estan en risc. Ara bé, per construir conjuntament aquest futur cal superar la greu situació actual i les entitats socials no ho podem fer soles. Cal tornar a treballar conjuntament per tornar a ser un referent i model d’èxit.
